Intolerable

Crec que Beach House ha tret un bon disc, però no els puc escoltar gaire, em fan sentir que encara trobo a faltar els bons moments amb tu i, després de 20 mesos, em sembla excessiu. Intolerable. Fins i tot, vergonyós.

Ahir vaig vendre la bici que tant em recordava a tu. Ha estat un procés llarg. En un principi, em negava a deixar-la. La vaig continuar portant durant molt de temps després de tu, un any, segur. Un dia vaig decidir que havia de fer l'esforç de desprendre-me'n... Potser no podia estar amb altres noies, però sí amb altres bicis.

Vaig buscar una que m'agradés molt i complís tots els requisits... Que fos maca, lleugera, amb canvis, una mica retro, i de la meva mida. Em vaig il·lusionar per una nova bici i la veritat és que la porto molt a gust. Ja l'he fet meva. La que em recordava a tu la vaig deixar a casa durant un temps. Sense saber massa què fer amb ella... La tenia al menjador.

Quan la vaig posar en venda, ningú s'interessava. Vaig pensar que podia ser per dues raons: 1) estava sent un hivern plujós 2) inconscientment, la bici desprenia una aura de nostàlgia que tirava enrere. Més o menys com jo. 

La van venir a veure algunes persones (més o menys com a mi, les meves cites de cap de setmana amb ties que no m'interessaven...) però no va quallar cap venda (més o menys, com em passava a mi amb les ties que no m'interessaven...) i la bici tornava al menjador (i jo...). Vaig demanar-li als veïns si se la podien quedar ells, al local, però no haver-la de pujar i baixar cada cop que algú volia venir a provar-la (més o menys com em passava a mi...). Aquesta setmana, quan ja me n'havia oblidat que tenia una bici en venda, vaig rebre un missatge al Wallapop d'una noia molt interessada. Va venir ahir. Era una tia guapa, simpàtica, probablement lesbiana, se'm va encendre el radar. Media 1'70. Era perfecte per la bici. Es va pujar i va fer una volta. Li quedava de putamare. Jo ja vaig veure que li brillaven els ulls i que l'anava a comprar. Va treure 150 € de la cartera i me'ls va donar. I va marxar, amb la meva bici, aquella que em recordava a tu, contentíssima. No em vaig posar trista ni res, perquè el dol ja estava fet. Senzillament, vaig veure com s'allunyava pel carril bici de Pujades i li vaig desitjar una feliç nova vida a la bici.

Vaig canviar de camí per no veure't. No perquè em caiguis malament, senzillament em feia mal que de vegades no em saludessis, em semblava incòmode trobar a faltar a algú que, en el present, de vegades no em deia ni adéu. Però també pensava que si aquesta era la teva opció, l'havia d'acceptar, i vaig começar a fer-ho jo també, a contracor, per mirar d'adaptar-me. Em semblava, novament, intolerable per mi. Encara em feia mal. Després d'una baralla interna prou heavy, i també baralla amb la terapeuta, que em deia que havia d'enfrontar veure't i que no em saludessis, enfrontar la nova realitat, vaig decidir canviar de camí. Vaig decidir que la nova realitat seria un altre camí. He de confessar que em sembla més llarg, però ja m'hi he acostumat. Passo pel Parc de l'Estació del Nord i sento els ocellets celebrant el matí. Je, je.

Avui tinc concert amb el grup. Canto aquelles cançons que et vaig fer i que no sé si has escoltat, jo no te les he enviat. Les últimes ja no estan dedicades a tu. Són d'altres coses. Però no descarto tornar a escriure't alguna altra cançó. Tot i que, novament, em semblaria intolerable. Si fes tres mesos, no. Però fent 20 mesos, sí.

L'altre dia, una amiga em va preguntar què m'agradava tant de tu, i no vaig saber respondre. Aleshores, vaig recordar que tenia aquella llista de coses que m'agradaven de tu. Anava afegint ítems. Per sort, aquesta llista la vaig amagar tant, per no llegir-la, que no recordo on la vaig ficar. Només recordo que deia allò de... m'agrada que portis les claus lligades al pantaló amb un mosquetó.