martes, agosto 31, 2021

#18 (Diari de l'estiu, 2021)


A les darreres setmanes, he tingut quatre somnis amb tu. La primera vegada em va semblar estrany que, després de tant de temps, apareguessis per allà, en el meu cap, ara ja em sembla quelcom familiar i m'agrada. Són somnis senzills, ens trobem i no hi ha cap mena de reacció negativa ni part meva ni teva, tot el contrari. En el d'avui, jo llogava una habitació uns dies a una altra ciutat, i tu eres la propietària, i ens reconeixíem quan em venies a donar les claus. Et quedaves a sopar i a passar la nit. En un altre ens trobàvem a un bar i preníem una cervesa a la barra i marxàvem amb les bicis a l'Escocesa. Els dos que queden són una versió d'aquest últim del bar, però a una festa i a un carrer. Molt real, gens oníric ni passat de voltes. Quan em desperto, sempre em fa molta ràbia. M'agrada, en certa manera, aquesta realitat paral·lela. En el somni d'avui no t'hi assemblaves gens, però diguem-ne que eres tu. No sé si això de somniar amb tu és arran d'explicar-li a la R., a principis d'estiu, que ara m'agradaria tenir una relació com la que vàrem tenir. Que ara sí que la podria entendre. No abans. Sigui com sigui, m'ho passo bé a les nits, quan hi apareixes.


A la realitat també m'ho estic passant força bé, últimament, ara que sembla que estic més oberta a tot el que hagi de passar. 

Continuo obsesionada amb DIIV, però de manera gairebé adolescent. No entenc per què ara si fa anys que els escolto. He pensat en escriure un llibre sobre la banda. No sé si tindria prou documentació amb les entrevistes que trobo a internet. En aquesta dos minuts d'actuació al Coachella de 2013, crec que el Zachary Cole Smith està en pleno apogeo.

L'altre dia vaig anar al Alfasoni a provar guitarres i vaig estar més d'una hora.


jueves, agosto 26, 2021

#17 (Diari de l’estiu 2021)

Recordo moltes vegades allò que em vas dir els últims dies que vàrem parlar, que volies una vida tranquil•la i senzilla. Jo també la vull, però em costa fer retirada. Avui he pensat en tu perquè els carrers són els mateixos i les llums i les faroles també. He notat que encara em fa pena. No ho negaré. No he aconseguit plorar però m’hauria anat molt bé. Vull plorar molt.


La meva vida tranquil•la començaria deixant de buscar, però… com es fa per aturar la cerca que implica viure? I com es fa per fer que les troballes no es perdin? Hi ha persones molt intel•ligents.


He tret tota la guitarra de “How long have you known” de Diiv. M’encanta tocar-la a sobre mentre sona la cançó i sentir-me per uns moments Zachary Cole Smith.


Tenim dos concerts i no sé si seré capaç de tornar a pujar a un escenari sense patir, després de tant de temps. Tota una pandèmia. Una part de mi té moltes ganes de tornar a fer música a un escenari. L’altra part de mi vol dormir o nedar.  


vol dormir i nedar. 


També he estat pensant en aquells dies de l’estiu de fa temps.


El passat em fa molta pena que es perdi, i el futur, molta por. El present… crec que m’ofega. Aquest és el còctel emocional d’avui. 


lunes, agosto 23, 2021

#16 (Diario de verano, 2021)

 


A las diez, entra el sol por la cristalera de la piscina e ilumina el primer carril. Cuando giro la cabeza para respirar, me deslumbra y es una de esas sensaciones únicas y hermosas.

Esta canción de 2012 se ha convertido en mi canción de secarme al sol en 2021. Me encantan las guitarras, me parecen cristalinas, azul piscina, radiantes como el sol del primer carril.

Zachary Cole Smith de DIIV me parecía un chico-chica muy atractivo-a hace unos años. Ahora está muy cambiado, parece otra persona. Leí que había tenido muchos problemas con la heroína. No lo sé. Los laberintos.



martes, agosto 10, 2021

#15 (Diario de verano, 2021)

Mi primera impresión de Valencia es que todo estaba más limpio que aquí y que era una ciudad muy luminosa. Conocí a mucha gente y lo pasé bien. No soy consciente de que la sorpresa veraniega es bastante guay. Estoy en un momento de incredulidad.

Las vistas desde la terraza han cambiado. Ya no veo la noria del Tibidabo ni el santuario, ni la montaña, ya no se me pierde la vista porque topa con el esqueleto de un edificio en construcción, líneas rectas y bloques de cemento. Me da pena. Qué sensible.

Sigo contando piscinas. He reencontrado mi refugio. Voy a la misma piscina desde hace diez años. Aunque de forma intermitente. Tuve una época en la que probé otra desde la que se veía la calle mientras nadaba, y me parecía poético ver a la gente pasar mientras yo estaba en el agua, pero echaba de menos la luminosidad de la otra, los carriles anchos, los banderines de colores. Y volví. Siempre se puede volver con tu ex-piscina. 

Contar piscinas es una actividad casi meditativa. La número 1 de ida, la número 1 de vuelta. La número 20 de ida, la número 20 de vuelta. Imagino las cifras sumergidas. A veces, visualizo un panel como el de las salidas y llegadas de los aviones en los aeropuertos. Contar piscinas me calma y señala mi ubicación al momento.

Puede que empiece a tocar en otro grupo. Me gusta la idea de estar en dos bandas y tocar con gente distinta, empezar algo de nuevo.

No tengo ganas de irme de vacaciones sola. Pienso en las veces que lo he hecho, y me imagino, y no me apetece.  No me ilusiona. Las cenas sola fuera de casa me ponen triste. Qué sensible. Así que no sé. No sé. Puede que tenga que cambiar de ángulo. O buscar una casa para cenar.

Rompo muchos vasos y muchos platos, últimamente. Se derraman líquidos. Estoy tan acostumbrada que ya ni me enfado. Lanzo un joder, pero bajito, y lo recojo enseguida.