Perri y yo abandonamos la ciudad unos días. Nos vamos a la Naturaleza.
Hoy he leído que la gente ya ni lee ni escribe, que solo ve o hace vídeos, y/o fotos. Y que dentro de unos años, tampoco soportaremos el formato vídeo. Y que luego recuperaremos la escritura como los cassettes.
Tras esta Apocalipsis anunciada, tan solo quedará un blog añejo: este. Y cuando nos ataquen los simios o nos colonicen los extraterrestres, únicamente tendrán esta referencia escrita en digital y pensarán que todos los seres humanos eran como yo. De ahí que todo esto siga su curso. Es una cuestión histórica.
L'estiu ha arribat en tots els sentits. Tornar al sexe després de vint mesos d'asexualitat m'ha deixat fora de joc i esgotada. Sobretot perquè no m'ho esperava i no ho tenia planejat. I han estat 4 dies sencers amb una persona que fa 4 dies no coneixia de res. I no són 4 dies figurats, sinó literals. De dijous a diumenge. Ara tinc por que m'esclati una bomba a les mans. Quan el sexe entra en joc, tot sembla que s'hagi de complicar. Són preguntes que em venen al cap i penso... hòstia, però si fa 4 dies estava la mar de còmoda en la meva zona de confort de dol etern, fent les meves cançonetes, escrivint sobre els records... i ara apareix una persona encantadora que s'ha deixat unes calces. Val, d'acord, que ningú em malinterpreti, no em queixo, és només que... no sé com m'he de sentir. Li estic donant massa voltes a uns quants polvos? M'he tornat gilipolles en vint mesos? No sé ni quina cançó posar.
He descobert aquest grup de fa 20 anys perquè ahir van tocar. Crec que són mítics.
Fa tres dies que la vida em sembla senzilla i maca.
Vaig tornar allà, després de sis anys crec, i el primer que vaig sentir va ser desconcert, no recordava els noms dels carrers ni el camí ni la forma de la ciutat, i tot em semblava petit. No va caldre cap gram de nostàlgia. Només curiositat per tornar a estar allà, a unes coordenades on sé que vaig ser feliç. De vegades, creiem que hi ha monstres on no hi són. Això em passava de petita, sobretot al passadís que anava a la cuina, per això el creuava corrents amb patinet o amb bici...
El concert no va ser un desconcert. Hi havia una llum blava molt maca, a l'escenari, que m'il·luminava i feia destacar la meva guitarra. Vaig estar una mica nerviosa fins a la quarta cançó. Llavors vaig fer el "clic" i m'ho vaig començar a passar bé. La primera, fins ara, sempre és la que em dóna seguretat. La segona és la de, vinga... provem... La tercera és la de "ei, això que fem no està malament", i la quarta és la de "fora nervis". Les altres cinc són per gaudir-les, sobretot l'última, que sempre li agrada a tothom, la lletra és molt repetitiva i vaig sentir algunes veus cantant-la... em va agradar la sensació.
Allò de dissabte em va donar poder, força. Vaig deixar enrere els fantasmes. El llibre està tancat. Va ser un llibre preciós en el passat. El llibre d'ara és només meu. Ja he tornat a casa.
Crec que Beach House ha tret un bon disc, però no els puc escoltar gaire, em fan sentir que encara trobo a faltar els bons moments amb tu i, després de 20 mesos, em sembla excessiu. Intolerable. Fins i tot, vergonyós.
Ahir vaig vendre la bici que tant em recordava a tu. Ha estat un procés llarg. En un principi, em negava a deixar-la. La vaig continuar portant durant molt de temps després de tu, un any, segur. Un dia vaig decidir que havia de fer l'esforç de desprendre-me'n... Potser no podia estar amb altres noies, però sí amb altres bicis.
Vaig buscar una que m'agradés molt i complís tots els requisits... Que fos maca, lleugera, amb canvis, una mica retro, i de la meva mida. Em vaig il·lusionar per una nova bici i la veritat és que la porto molt a gust. Ja l'he fet meva. La que em recordava a tu la vaig deixar a casa durant un temps. Sense saber massa què fer amb ella... La tenia al menjador.
Quan la vaig posar en venda, ningú s'interessava. Vaig pensar que podia ser per dues raons: 1) estava sent un hivern plujós 2) inconscientment, la bici desprenia una aura de nostàlgia que tirava enrere. Més o menys com jo.
La van venir a veure algunes persones (més o menys com a mi, les meves cites de cap de setmana amb ties que no m'interessaven...) però no va quallar cap venda (més o menys, com em passava a mi amb les ties que no m'interessaven...) i la bici tornava al menjador (i jo...). Vaig demanar-li als veïns si se la podien quedar ells, al local, però no haver-la de pujar i baixar cada cop que algú volia venir a provar-la (més o menys com em passava a mi...). Aquesta setmana, quan ja me n'havia oblidat que tenia una bici en venda, vaig rebre un missatge al Wallapop d'una noia molt interessada. Va venir ahir. Era una tia guapa, simpàtica, probablement lesbiana, se'm va encendre el radar. Media 1'70. Era perfecte per la bici. Es va pujar i va fer una volta. Li quedava de putamare. Jo ja vaig veure que li brillaven els ulls i que l'anava a comprar. Va treure 150 € de la cartera i me'ls va donar. I va marxar, amb la meva bici, aquella que em recordava a tu, contentíssima. No em vaig posar trista ni res, perquè el dol ja estava fet. Senzillament, vaig veure com s'allunyava pel carril bici de Pujades i li vaig desitjar una feliç nova vida a la bici.
Vaig canviar de camí per no veure't. No perquè em caiguis malament, senzillament em feia mal que de vegades no em saludessis, em semblava incòmode trobar a faltar a algú que, en el present, de vegades no em deia ni adéu. Però també pensava que si aquesta era la teva opció, l'havia d'acceptar, i vaig começar a fer-ho jo també, a contracor, per mirar d'adaptar-me. Em semblava, novament, intolerable per mi. Encara em feia mal. Després d'una baralla interna prou heavy, i també baralla amb la terapeuta, que em deia que havia d'enfrontar veure't i que no em saludessis, enfrontar la nova realitat, vaig decidir canviar de camí. Vaig decidir que la nova realitat seria un altre camí. He de confessar que em sembla més llarg, però ja m'hi he acostumat. Passo pel Parc de l'Estació del Nord i sento els ocellets celebrant el matí. Je, je.
Avui tinc concert amb el grup. Canto aquelles cançons que et vaig fer i que no sé si has escoltat, jo no te les he enviat. Les últimes ja no estan dedicades a tu. Són d'altres coses. Però no descarto tornar a escriure't alguna altra cançó. Tot i que, novament, em semblaria intolerable. Si fes tres mesos, no. Però fent 20 mesos, sí.
L'altre dia, una amiga em va preguntar què m'agradava tant de tu, i no vaig saber respondre. Aleshores, vaig recordar que tenia aquella llista de coses que m'agradaven de tu. Anava afegint ítems. Per sort, aquesta llista la vaig amagar tant, per no llegir-la, que no recordo on la vaig ficar. Només recordo que deia allò de... m'agrada que portis les claus lligades al pantaló amb un mosquetó.
Hoy es día 11 y hace tres meses dije que volvería a escribir el 11 de junio, pero la verdad es que seguí escribiendo. Aun así, celebro que he vuelto al blog del que no me fui.
El sábado estuve de bajón porque echaba de menos a todas las chicas de las que me he enamorado y he tenido algún tipo de relación (alguna más larga, otras más cortas). A todas y cada una. Soy polinostálgica. De cada una echaba de menos algo distinto. Creo que los sábados me producen ansiedad. Esa ansiedad de tener que ser feliz porque es fin de semana y todo el mundo espera que lo estés. Yo suelo acordarme los sábados de los sábados del pasado. R se va a reír mucho cuando le cuente esto. Soy negada para vivir en el aquí y ahora. Yo en el aquí y ahora me acuerdo del ayer.
El fin de semana que viene tocamos en un lugar en el que viví con alguien que fue muy importante en mi vida (ya estoy otra vez con la matraca del pasado). Por supuesto, estuvo presente en mis pensamientos polinostálgicos de ayer. Desde entonces, no he vuelto y no sé qué va a suponer volver a pisar un asfalto en el que sentí un amor así, tan correspondido. Después de montar y de las pruebas de sonido, me iré a dar una vuelta. Espero no tener un ataque severo de melancolía antes de tocar. Necesitaré mucha dopamina. La vida, cuántas vueltas.
Me fui a dormir tarareando London Calling. Me he despertado canturreando London Calling. Y me he puesto a escuchar London Calling en cuanto he podido. Le tengo cariño a ese disco porque me lo compré cuando tenía 15 años (la primera vez que fui a Londres, un viaje de esos de fin de curso) y me pareció que era el lugar ideal para un vinilo de segunda mano de una banda mítica como The Clash. Era por la mañana y hacía sol, y en aquel momento y con aquella edad, estar allí era como entrar dentro de una película. Supongo que tenía muchos sueños y esperanzas por todo lo que estaba por venir... Son inolvidables los momentos grabados detrás de cada disco que te compras, o detrás de cada canción que adoptas como compañera de vida.
Llevo la camiseta que me compré en el gutter. Está pintada a mano y es blanca, azul eléctrico y negra. Escribo estas letras para el futuro, para saber que tuve una camiseta preferida, pintada a mano, con una enorme cara, con dos lágrimas azules rodeando los ojos, como el maquillaje de los Kiss.
No está siendo una mala semana, tampoco para tirar cohetes. Gastar semanas de vida. Gastar vacaciones. Gastar tiempo. Gastar verbenas de san juan. Gastar amor. Gastar conciertos. Es espeluznante vivir y lo es morir. Gastar aquella noche en aquella plaza en la que pensé que parecías un chico adolescente.
Mis ex siempre encuentran novia antes que yo. Son más guapas, más altas, más listas y mejores personas. Está claro.
Me encanta cómo suena Tijuana Panthers. "Creature" es un tema buenísimo. Me gustaría verlos en directo en la Begood. O por ahí, por su tierra. Pero sin tener que preocuparme por el dinero que me estoy gastando en el viaje. De hecho, sin tener que planearlo, siquiera.
He hablado con una alumna chilena por teléfono y me he acordado de J, por su acento. Y me he desbocado. No puedo evitar sentir pena por el pasado feliz. Lo llevo mal. Pero lo he llevado peor. Cada día soy más despegada, incluso conmigo misma. Incluso, con los demás. Incluso, con el mundo. Venga, quién se lo cree.
¿Cuándo llegaré a casa?
Un apunte para aquellas personas que pasan de los temas sentimentales y melodramáticos:
Ver a hombres tocando de más de 50 años es bastante habitual. En circuitos locales es muy muy muy habitual. En cambio, ver a mujeres que se acerquen a los 50 en un escenario es rarísimo. De hecho, que pasen de los 40 ya lo es.
A The Breeders tampoco las dejarían tocar en el Lady Fest porque no son 100% mujeres toda la banda. A PJ Harvey tampoco. Ni a Anna Calvi. Ni a Patti Smith. (Paradoja...)
Estaba pensando en aquel libro que leí, en el que no pasaba nada, y era bellísimo. Ahora estoy despertándome en mi habitación, con la ventana entornada, la claridad afuera. Te he dicho m’agrades molt. Para amortiguarlo he añadido algo que lo ha estropeado un poco. Y ha sonado a que lo decía sin sentirlo y aleatoriamente. A veces levanto a mi alrededor una muralla romana.
Después del concierto de esta semana me sentí eufórica. Una especie de felicidad repentina y que se extendía hacia los demás. Contener los nervios mientras toco y canto y al mismo tiempo la euforia hace que después mis neurotransmisores sean eléctricos. De ahí el subidón que siento luego, que es felicidad intensa.
